L'hora del pati. La dinàmica acollida-exigència

Fa quinze dies parlàvem dels bons mestres i es va parlar molt d'acollida, però no pot ser que els alumnes estan massa acollits? On queda la cultura de l'esforç? És un debat fonamental, venim d'una tradició molt autoritària, la dels avis, i, com a reacció hem passat a una tradició completament contrària. I el problema d'això és que no eduquem prou. L'educació no és només motivació i passió, també és contenció i ordre. Com deia la Pirelli "la potencia sin control no sirve de nada". Però el control sense potència tampoc. Es creu que cal reforçar l'autoritat dels professors, però autoritat no és sinònim de "poder". L'autoritat del professor és la clàssica: algú de qui te'n pots refiar. El millor sinònim seria "ascendència". Quan parlem del professor "autoritatiu" parlem d'un terme lleig però molt positiu. S'explica en una matriu: en un eix l'acompanyament, en l'altre l'exigència, si només exigeixes i no acompanyes ets autoritari, si només acompanyes i no exigeixes ets indulgent, si no acompanyes i ni exigeixes ets negligent. L'autoritari és el que exigeix el màxim que pot donar l'alumen però l'acompanya en el procés. En el cas dels nombrosos casos de professors agredits és un símptoma claríssim de la mala educació. El problema de fons és el subjectivisme, no importa el que és sinó el que a mi em sembla, combinat amb una tendència cada cop més forta d'interpretar-ho tot en una dialèctica de "drets": el meu nen té dret a aprovar. I aquí podem trobar dues dimensions: Dimensió legal: cal protegir la integritat física i situar la potestat acadèmica a l'escola, que ha de ser sobirana en els resultats Dimensió educativa: cal corregir suaument a les famílies, justificar molt bé els suspensos i moure's sempre, sempre, pel bé més gran possible de l'alumne. Ens podem equivocar però ens l'hem de jugar.