SALUT MENTAL

El difícil tractament de la síndrome de Diògenes

Lluny del que es creu majoritàriament no és una malaltia. Es tracta d'un conjunt de símptomes que algunes persones amb malalties mentals poden adoptar

00:00

El difícil tractament de la síndrome de Diògenes

Redacción digital

Madrid - Publicado el - Actualizado

3 min lectura

La síndrome de Diògenes és un conjunt de símptomes que es dona en persones que tenen una dificultat molt gran per a desfer-se o separar-se dels seus béns i possessions. Sense importar el valor real que tinguin aquests objectes, per a aquestes persones són molt importants, encara que a la resta no ens ho sembli.

Segons expliquen els experts, i al contrari del que pugui pensar la majoria, no és una malaltia, sinó que més aviat es tracta d’un conjunt de símptomes que algunes persones amb malalties mentals poden adoptar.

A COPE Catalunya i Andorra parlem amb l’Arnau Garcia, cap d’acció social de l’ajuntament del Prat, que ha coordinat des de l’administració el cas d’Alejandro, l’home de 48 anys i 250 quilograms que fa gairebé una setmana va ser rescatat de casa seva amb una excavadora tot just després de trucar a emergències sanitàries.

L’Alejandro vivia sol al Prat del Llobregat, tenia antecedents de problemes de salut mental, feia tres anys que no trepitjava el carrer i pateix de síndrome de Diògenes.

Davant diverses acusacions que assenyalen a una mala gestió dels serveis socials, el cap d’acció social del Prat explica la dificultat d’aquest tipus de casos que es caracteritzen per el rebuig dels qui la pateixen a reconèixer i demanar ajuda.

Tal i com explica l’Arnau, l'Ajuntament no va reobrir el seu expedient per “falta d’incidis”: l’Alejandro s’encarregava de no aixecar sospites entre els veïns.

A més el cap d'acció social de l'ajuntament de El Prat remarca que “els domicilis són inviolables a excepció de situació d’emergència”. Tot i això, emfatitza que no es tracta d’un cas habitual, sinó que normalment es detecta aquelles persones que necessiten ajuda i s’activa un dispositiu de prevenció. A més, emfatitza en el grau de complicació d’aquest tipus de casos en que cal molta coordinació.

Se sap que existeixen factors que predisposen a patir aquesta afecció, com són la solitud i unes determinades característiques de la personalitat que s'accentuen amb l'edat: persones obstinades, desconfiades, introvertides, suspicaces. També poden afectar altres circumstàncies estressants que apareixen en la vellesa, com són la falta de llaços afectius o la pèrdua de reconeixement social i laboral.

Al marge de la patologia que comporta aquest trastorn, segons molts autors el Diògenes està vinculat a una altra mena de desordre psiquiàtric o alteració mental com poden ser esquizofrènia, depressió, dependència de l'alcohol o la deterioració cognitiva. Llavors, aquesta síndrome acostuma a aparèixer en persones d'edat avançada que generalment viuen soles o se senten soles per la mort de la parella o algun familiar molt proper.

Aquest trastorn, que amaga importants alteracions psiquiàtriques, afecta un 3% de la població major de seixanta-cinc anys. Un dels factors més rellevants en el creixement del nombre de casos que manifesten aquest trastorn és el progressiu augment del nombre d'ancians que viuen sols.

Les persones que pateixen aquesta patologia desenvolupen els següents trets:

Els experts en psiquiatria assenyalen que el tractament d'aquestes persones ha de contemplar diversos aspectes. És fonamental un bon diagnòstic, però també la prevenció i detecció de casos de risc, així com establir un diagnòstic correcte, assegurar una adequada atenció geriàtrica i millorar les cobertures socials.

S'han d'adoptar les mesures de protecció social pertinents, evitant el retorn del malalt a les seves condicions prèvies de vida. En alguns casos cal tractar la patologia psiquiàtrica associada (depressió, deliris crònics). Si no és possible assegurar la convivència o situar al pacient en una institució social, cal fer un seguiment crònic, visites domiciliàries, i treball coordinat dels serveis sanitaris (mèdic, infermer) i socials (treballador social).

El principal problema és que els propis afectats solen rebutjar l'ajuda social. Si no estan incapacitats per motiu d'alguna malaltia psiquiàtrica de base o una demència, no poden ser ingressats en una residència sense el seu consentiment i corren el perill de recaure en els seus patrons de vida anterior.

Herrera en COPE

Herrera en COPE

Con Carlos Herrera

Lunes a viernes de 06:00h a 13:00h

Programas

Último boletín

12:00H | 26 NOV 2024 | BOLETÍN